PARLEN LES ÀVIES. COSTUMS I TRADICIONS DE CASTELLVELL DEL CAMP

Jordi Suñé (2010): Parlen les àvies. Costums i tradicions de Castellvell del Camp. Castellvell del Camp: Ajuntament de Castellvell del Camp.

DL: T-537-10

Si el voleu comprar queden exemplars a la llibreria Gaudí de Reus (Carrer Galera, 12)

Retall del web festes.org.

Retall del butlletí d'ERC-Castellvell del Camp






Retall del Butlletí Municipal de Castellvell del Camp

Fragment de l'entrevista que la Televisió de Cambrils va realitzar el 17 de març de 2010 en motiu de l'Exposició "Costums i tradicions de Castellvell del Camp. Parlen les àvies".











Veieu Festes.org i El Punt. El llibre es pot comprar a la llibreria Gaudí de Reus. Veieu també totes les fotos de l'exposició. Veieu l'article sobre el cooperativisme a Castellvell del Camp. La foto és un instant de la parada de l'Ajuntament en motiu de la diada de Sant Jordi.

Retall del Diari de Tarragona.

Notícia a El Punt, 6-III-2010.

Ressenya del llibre publicada per la revista Lo Floc número 230, octubre-desembre de 2019 pel Centre d'Estudis Riudomencs Arnau de Palomar (pàgines 70 i 71).

------

EL CALENDARI

Aquest projecte de recerca va incloure la publicació del llibre, l'organització de l'exposició i l'edició d'un calendari.

------

BANC AUDIOVISUAL DE TESTIMONIS DEL MEMORIAL DEMOCRÀTIC

El 19 de juny de 2015, al Palau de la Generalitat, es va presentar el Banc Audiovisual de Testimonis del Memorial Democràtic. Es tracta del recull de projectes de recuperació de la memòria oral promoguts pel Memorial Democràtic amb el suport de diferents institucions del país. Aquí us deixo l'enllaç dels testimonis que jo vaig recollir a Castellvell del Camp l'any 2009. 

Acte de presentació del Banc Audiovisual de Testimonis del Memorial Democràtic

----

VOLEU FER UN TASTET DEL LLIBRE?

LA FESTA MAJOR DE CASTELLVELL DEL CAMP

Les festes majors eren molt importants als pobles. A part dels aspectes recreatius i religiosos, complien la funció d'unir als habitants de la comunitat i crear vincles entre ells. Abans de la guerra, però, el poble estava dividit en dos:

Jo crec que es van arribar a separar, més que per idees, potser per un metge que hi havia aquí al poble, que aquest senyor es veu que va anar molt contra els republicans. I a la Festa Major venia una orquestra allà baix i venia un aquí dalt. Tot un xou. Però bueno, hi havia el que hi havia. (A.) 

L'E. explicava els actes:

Primer hi havia repic de campanes. Ara ja no en fan. I després anàvem a ofici. Quan se sortia d'ofici generalment s'anava a fer el vermut. Després del vermut, a dinar. Generalment cada casa tenien a dinar un músic.

Es feia un dinar especial. L'E. explica que normalment era caldo i rostit de segon. La S. recorda el tall: “Jo, pollastre, que era criat nostro. I ànec. Matàvem un pollastre i un ànec. Més bo que tot lo d'ara.” De postres, bunyols o coca.

Després de dinar hi havia processó. Es feia cap a les sis de la tarda i s'anava cantant pels carrers. Després al vespre es feia el concert i en acabar, el ball, que es podia allargar fins a les cinc de la matinada, al Casino. L'endemà tocava descansar perquè era el dia del gos. A l'estiu, però, es pujava a Santa Anna.

La presència de les autoritats feia lluir més les festes. També venien capellans convidats.

A la Festa Major sentíem la música que venien a buscar a l'Ajuntament a la Casa de la Vila. Allò també feia molta festa. I aquell dia doncs hi anava el sacerdot i tot. Amb aquelles capetes que es posaven de color de fúxia. Doncs hi anava lo capellà amb l'Ajuntament cap a l'iglésia. Quan arribaven a missa, que tots s'asseien a dalt a l'altar major, allavòrens l'agutzil els passava a recolli'ls-hi totes les gorres o tots els sombreros que portaven. I després, quan havien de marxar, els hi tornava a repartir. (A.)

Per la Festa Major era típic estrenar roba. Entre la gent mudada sempre hi havia la canalla intentant fer alguna entremaliadura.

Llavors hi havia la Festa Major, el ball de Festa Major. Però naltros no estàvem per les ballaruques, estàvem per la cavallada i portaves uns vestits amples que hi havia així, posar el peu i a veure si podíem aixecar la faldilla. I teníem la idea fixada en una, que encara viu, que és molt gran. (M.)

La S. té molt clar que la seva Festa Major preferida era la de Sant Vicenç Màrtir, celebrada el 22 de gener. La M. preferia la d’estiu, que té lloc el 26 de juliol, en honor a Santa Anna:

era un altre ambient. Però teníem un mossèn que per fer la punyeta feia el rosari de l'aurora quan se sortia del ball. I llavors estaven marcats: els que anaven al ball i els que no anaven al ball. (...) Al final va plegar de fer tot això. Em penso que era mossèn Josep, que també bon un. (M.)

A l'acabar la guerra les festes van continuar endavant. Després d'una neteja feta pel veïnat van ser diverses les iniciatives per recaptar fons i reconstruir l'església com ara la subvenció de l'Ajuntament del maig de 1941 per arreglar l'altar i posar un Sant Crist. El 1950 encara s'estava reconstruint l'altar major i s'havien d'adquirir imatges. (Llibre d'actes, 14-VIII-1950).

Sí, van entrar [l'exèrcit franquista] el 15 de gener i el dia 22 era la Festa Major doncs ja tens tota la gent del poble, les criatures i més gent a desembraçar l'església. Al Santíssim hi havia una muntanya de castanyes així que feia por. I l'església no en parlem. Era tot un magatzem de menjar. (...) 

A dalt a l'altar major hi havia una rampa en comptes d'escales perquè pujaven els camions fins dalt. Bueno, vam netejar tothom: canalla... hi havia sacs... bueno. I dalt a l'altar vam penjar un quadre de Sant Vicenç amb una taula. La gent tots se van portar una cadira de casa seva, una de cada manera, i vam celebrar la Festa Major. No hi va haver processó ni hi va haver res perquè de Sant Vicenç no n'hi havia cap, només aquell quadre. (A.) 

L'any 1942, en motiu de celebrar les obres d'arranjament de l'església, es van fer diferents actes. Salvador Palomar (1987) va recollir que van actuar sis diables del poble amb vestits llogats a Reus amb els diners que havien sobrat d'una representació teatral.

Pel que fa a les activitats de festa major que no eren religioses, el folklorista Joan Amades va recollir que

Al llogarret de Castellvell feien la Festa Major, que era molt concorreguda pel veïnat de Reus, el qual hi anava a fer com un dia de camp. Feien un ball de coques molt típic, en què per ballar calia comprar una graciosa coca rodoneta amb una nou dreta al mig. Els galants compraven una coca i l'oferien a la balladora com un requeriment per a la dansa.

L'especialista en dansa Josep Bargalló i Badia va escriure que “Era un orgull i satisfacció que la noia tornés a casa amb coques en abundor.” Es ballava per la Festa Major d'hivern i també per Sants Innocents. La música del ball era interpretada pel grup de grallers que hi havia a finals del segle XIX i principis del XX. Hi tocaven el Jaume Gelonch, el Josep Nolla i el Pep de cal Timbaler. (Bargalló, 1999)

Sembla ser que aquest ritual prové d'un antic culte al sol i que la coca rodona representaria aquest astre. Pel mateix Amades, el significat d'un menjar col·lectiu té un deix sagrat i és un acte de comunió col·lectiva. Sabem que el 1870 es va fer aquest ball gràcies a un retall d'un diari de l'època, El Tarraconense (19-I-1870). Aquell any una “numerosa concurrencia” va assistir al ball que es va fer a la plaça, amb una gran acceptació entre els joves. De Reus es van traslladar diversos carruatges, “lo cual contribuyó á dar mas animación á la romería.”

La M. recorda com una de les activitats més divertides eren les carreres de cintes. Es tractava de muntar a bicicleta i sense posar el peu a terra calia encertar l'anella de les cintes penjades d'una corda travessera. Cal dir que llavors la bicicleta era un vehicle important. El 1948 n'hi havia 82 de registrades, 22 de les quals estaven a nom de dones. I a mesura que van passar els anys, amb l'arribada dels cotxes, el nombre de bicicletes es va anar reduint.

Durant anys també s'han ballat sardanes:

En acabat, per la Festa Major també ballaven sardanes a la plaça, que llavòrens, no es que fessin unes grans anelles, però la majoria sabies ballar sardanes. Però, esclar, ara ja no se'n ballen. Jo no en vai sapiguer mai, de contar-les. Però les persones que sabien contar-les i això ja s'han mort. Han passat molts anys, ja no hi són. I el jovent de cursets de dir “ara aprendran a ballar sardanes”, potser hi hauria que n'anirien, a aprendre. (E.)

Els balls més moderns es van anar imposant amb els anys i van anar agafant més importància en el conjunt de la Festa Major. Alguns dels grups que van fer ballar a la gent de Castellvell són Sensación (1969), Lily and Tierra Virgen (1973), Los Claytons (1973), etc.